CURRICULUM VÍDEOS CRÍTICA

Pausadamente, sin hacer ruido, la pintura de Catalina Salas ha ido tomando cuerpo, arropada por el impacto de lo visto y por la vibración de lo sentido.
A los paisajes, o mejor dicho, a las naturalezas de Catalina Salas se les ve el alma por todos lados. En la pincelación abocetada de una lejanía, en el suave "divertimiento" de unas luces salpicadas o en esa contundencia rocosa que sabe a mar, la pintora va mucho mas allá del hecho casual, de la circunstancia plástica, para existir plenamente, casi de forma delirante, en ese misterioso estado de latencia activa en el que el artista se hace fuerte entre el sonido del color y la magia de las formas.
Hay poesía y drama -como en el hombre mismo- en las visiones naturales de Catalina Salas, destila un cierto sabor humano ese paisaje que siempre conserva el calor de lo recién hecho porque nace de lo recién sentido.
La artista, es evidente, trabaja absolutamente identificada con el conjunto de fuerzas formales y abstractas que estructuran el paisaje, se siente a gusto capturando una luz que huye o recreando una nube mínima o vibrando ante el ritmo cadencioso del verde en movimiento. Todo es válido cuando la lucha es noble. Es entonces cuando a uno se le desbocan las manos y lo común se singulariza y el instinto se adueña del color y de las masas.
Es entonces cuando -como en las obras de Catalina Salas- el impulso creacional va más alllá de pros y de contras, para que la naturaleza actúe en toda su dimensión provocativa, sensible y matèrica. Ah!, en esa naturaleza, es y está Catalina Salas.
Damià Ramis


En una época en la que proliferan pinturas cargadas de pretensiones originales, surge, en un seguimiento impresionista con características muy personales, la obra de CATALINA SALAS. En ella se aunan una técnica, muy suelta, una gran sensibilidad, y el dominio de la luz y del color, con pinceladas maestras.
La capacidad de abstracción que, sobre el paisaje mallorquín, ha conseguido plasmar la autora en sus lienzos, puede observarse en sus rincones marinos, recoletos jardines, campos y nos embellecidos por esbozadas ciudades, casonas o puentes. La autora logra muy en particular calidades excepcionales en la interpretación de las flores.
Su pintura respira la espontaneidad y frescura de todo buen original, que ha aprendido de maestros anteriores, pero impulsado por una estética distinta, acorde con la época en que se ejecuta. A ello hay que sumar el propio sentimiento característico de la artista.

Isabel Mateo Gómez
Miembro del Depto. de Arte
"Diego Veltizquez"
Director A o Esp. de Arte
CONSEJO SUPERIOR DE INVESTIGACIONES CIENTIFICAS
CENTRO DE ESTUDIOS HISTORICOS
Madrid, Mayo 1987


Un texto de Tito Cittadini da la clave "Con el sentido no se ve más alIá de lo agradable, de lo ameno. Con el sentimiento se descubre lo hondo, lo que es vital en una obra de arte, lo que le da categoría de tal “La pintura de CATALINA SALAS, responde a ese sentimiento recio, en linea -con los grandes interpretes del paisaje español (Regoyos, Anglada Camarasa, Sanvisens, Rusifiol, Evaristo Valle): idéntica luminosidad, idéntica fusión amorosa. Ah! esta la Mallorca natal en sus oasis de verdor y en su mar azulísimo... La exposición nos va llevando mágicamente a través de la primavera de Sóller, el otoño de los jardines de Raxa, las calas de fuego, los almendros, los olivos, las barcas, los crisantemos, la efusión y la sequedad, la materia prima y su alma secreta...

Jose M. Bermejo
Crftico de arte
Diario Ya. 2 de Mayo 1987, Madrid


La obra pictórica de Catalina Salas, expuesta a lo largo de la última decada en diversas ocasiones, ha ido evolucionando sin perder su referencia más evidente. La luz del Mediterráneo, que ya se percibe con claridad en sus primeras composiciones, se mantiene a lo largo de toda su producción causando en el espectador una fuerte sensación, provocada por la luminosidad que crea un efecto de distanciamiento con el objeto reproducido, que se presenta abocetado, con contomos imprecisos. No importa la remática-paisaje, retrato, escenas de costumbres- a la hora de dejarse invadir por esta claridad envolvente, que tanto atrajo a ilustres precedentes y que situa a la artista en un entomo propio en el que se siente cómoda.
En realidad a la pintora, ensimismada con su descubrimiento, cualquier motivo le sirve para trasmitir esta sensación, dando a objetos y figuras un significado secundario frente a la poderosa presencia del protagonista intangible.

Marina Cano Cuesta
Conservadora del Museo Ltizaro Galdiano Madrid, Junio 1992


EL DO DE LA LLUM

La contemplació de l’obra de Catalina Salas ens suggereix una reinterpretació molt singular i gratament personal d’alguns aspectes de l’impressionisme, sempre amb un accent càlid i poètic que ens remet força a la fragmentació del color de Monet -el més poètic dels impressionistes, no cal dir-ho- i a la llum fràgil i els efectes vibrants de Renoir, per anomenar les influències més directes que hom pot percebre.

Cal recordar, emperò, que aquest estil que va rompre amb els esquemes de la pintura tradicional i que va suposar l’inici d’un art pictòric concebut com una manera diferent de mirar, de contemplar la naturalesa, d’unir la visió i la llum, de representar el paisatge amb les seves variacions atmosfèriques -la Catedral de Rouen de Monet, per exemple-, té els seus antecedents en els paisatges anglesos de Constable i Turner, així com en la pintura de Leonardo, Ticià, Velázquez, Rembrandt..., introductors d’alguns punts de la tècnica i dels objectius de l’escola impressionista.

Ens trobam, aleshores, davant un especial domini de la llum i del color, de les ombres i dels moviments, de les emocions i dels sentiments. Art i vida es fonen per crear un modus vivendi fet a la mesura d’una artista dedicada en cos i ànima a la pintura, sotmesa al poder de la creació amb tota aquesta càrrega de goig i neguit, de passió i desencís, de triomf i pèrdua, que a la força s’ha de trobar al bell mig de qualsevol expressió dels sentits, dels instints, de les il•luminacions i de les foscors de l’ànima.

Dispersant la temàtica d’aquesta obra concebuda com un tot que uneix l’autora amb els motius quotidians, els records evanescents d’un passat i d’un present a l’encalç de la memòria i la sensibilitat, entre les marines, els retrats, les panoràmiques, els bodegons, trobam codonys, alfàbies, gira-sols, garbes, copinyes, peixos, crisantems, botelles, llibres, terrats, arengades...,trobam la garba, que s’ensenyoreix del camp i descansa sota la refulgència dels raigs impetuosos, feixucs, brillants; les alfàbies, que contenen l’absència o esclaten amb la força de les flors i l’expressió dels colors; les teulades i els terrats, testimonis tothora del pas de les estacions, de la roda del temps, dels misteri de la nit, del fulgor del cel, del fred, de la boira, de la pluja...; l’arena, l’escuma, l’aigua, que ens impregnen de sal i de mar, de pau i de vida.

És, l’obra de Catalina Salas, una pintura davant la qual hom no pot restar indiferent, perquè ens glapeix l’esclat imponent de la nostra llum illenca, ens envaeix la força abassegadora dels colors resplendents, glatidors, vius, de la nostra mar blava, verda, blanca; perquè ens provoca sempre les sensacions que desprèn tota creació formada i bastida a través de la sensibilitat i el talent innats. Les seves teles reflexen un instint privilegiat, un do que malda per apropar-nos a una serena contemplació de la vida, a una apassionada visió del món.

Així la dansa dels colors sobre la tela, el ritual de l’oli definint la geometria de les formes, la lírica del entiment amorosint la pintura, el llenguatge de les passions, la transparència de les virtuts...

És en la llum -la llum d’aquests quadres-, per tant, on es troba la veritat, i amb aquesta veritat s’arriba a la plenitud, a la certesa de la pinzellada rigorosa i exemplar, a l’essència del color que ens inunda de sentiments i ens desborda d’emocions. La realitat se’ns transmet a través dels ulls romàntics i captivadors de l’artista, amb una mirada sensible i alhora contundent.

En la llum es troba la bellesa: una bellesa que guarda el record de les coses més sibil•lines i l’evocació de les influències, tant artístiques com personals, que han guiat el pas ferm i segur de Catalina Salas pels viaranys d’una exigència i d’una perfecció contínues.
Aristòtil deia que l’art és un tipus de coneixement superior a l’experiència, però en el cas de Catalina Salas podem afirmar, sense por d’incórrer en fals testimoni, que la pintura i la vida -o viceversa- es troben al mateix nivell, són parts inseparables d’una mateixa cosa, l’essència d’un objectiu tan transparent com digne: l’existència artística.

Pere Joan Martorell
Lloseta, abril de 2002


Expone CATALINA SALAS una colección de pintura, panoramas mallorquines, con pinceladas, formas y colores, cargados de fuerza y sentimientos...

"EL Punto", 24- 3- 87
Madrid, Periodico semanaL de Las artes


LA PERMANÈNCIA DE L’INSTANT

Quan l’artista agafa amb la seva mà un pinzell i es disposa a omplir la tela en blanc és perquè algun poderós motiu reclama existir per sobre dels límits de la realitat que li és pròpia. Així la cadència en verds i ocres d’un bosc o les tonalitats dels colors que naveguen la superfície de les aigües en un matí d’estiu, poden contenir un impuls d’atracció tan gran que acabin per fer “seu” a qui els contempla. Per un moment es confonen els límits i sembla que neixi un nou espai en què
el món exterior passa a tenir consistència humana i l’ésser, desposseït, es transforma en un bocí de natura més. Potser sigui aquesta la primera passa en el procés creatiu. Una vibració d’intensitat que s’insereix en l’ànima de l’individu i que el fa anar més enllà, a la recerca del llenguatge que permeti la transcendència del que ha experimentat. Així comença un camí que moltes vegades és de necessitat, fins i tot d’urgència, perquè l’emoció és un magma incandescent en mans
del pintor, del músic, de l’escultor... i necessita d’un ordre per prendre forma i habitar-se de bellesa. Serà a través del treball, del perseverant camí d’ofici que tengui lloc la culminació en art del que els sentits han captat.
Deixem reposar, ara, els ulls davant de la pintura de Catalina Salas i donem temps perquè s’omplin els nostres espais interiors. Aturem les presses - cosa tan necessària avui dia – per viure en la cadència dels seus quadres i no donem res per vist ni per sabut. Possiblement així estarem preparats per descobrir el que ja no veiem de tant tenir-ho a prop. És una de les propostes de la seva pintura: els motius quotidians. Les flors, les fruites, transiten contundents el cicle de la natura.
De la fecunditat diluïda, quasi liquada, d’una poncella fins a l’opulència del raïm que podem sentir entre les mans, el tast a punt, els grans, les rodoneses. Però l’exuberància pot créixer també de la caiguda de les fulles, una a una, són tantes ... desfetes com una pluja de la branca. Llavors l’incendi de matisos és per confluència, a mig camí entre la presència i l’evaporació. No fa falta anar-se’n lluny, en la proximitat podem reconèixer l’horitzó que batega i l’estona d’admirar-lo és fer el més necessari dels viatges. No en va deia Borges << a mesura que passen els anys, he observat que la bellesa com la felicitat és freqüent. No passa un dia en què no estiguem, un moment, en el paradís >>. Catalina Salas ens obre la porta per poder seguir el rastre desapercebut. Petites coses de la vida o de la natura que amb el seu mestratge esdevenen tresors perquè sap obrir-los amb una esplèndida claror de tonalitats. L’acte de presència damunt la tela és
sempre a punt de capturar el món i oferir-lo a la mirada.
Però pintar no només és complaure, és investigar, interrogar el procés i els motius que el temps canvia així com modifica també la disposició per captar-los. És en aquest procés que la recerca esdevé estil i la tècnica es converteix en un exercici de tensió al servei de l’obra per transmetre el raig d’una realitat i fer-la perdurable. Cada producció és l’univers d’un instant i és en l’efímer que podem trobar la raó de la permanència. L’hàlit que passa és l’hàlit que dura i en aquest continu hi nia l’existència en un batec més de fugacitat. Observem la producció de Catalina Salas com les possibilitats de la llum del dies que ens fugen. Suavíssims els núvols són veles que s’inflen a la volta del color fins que el cel esdevé un bressol de calmes. L’aigua de la marina té horitzons submergits capaços d’inundar els ulls que els segueixen. De tant en tant, també convé enlairar-se en una panoràmica, fer-nos petits per anar més lluny i així tenir consciència del món des d’una altra altura. En qualsevol cas, tenim la seguretat d’una mà hàbil que ens guia en el trajecte d’un paisatge que fixa contra el temps.
Hi ha un conte de Marguerite Yourcenar titulat << Com es va salvar Wang Fô >> i és la història d’un pintor xinès condemnat a mort per l’emperador. La perfecció a què arribava era tal que el poderós monarca preferia el regne de les seves pintures als seus propis dominis ja que tot el que pintava semblava cobrar vida. Només Wang Fô regnava en pau sobre les valls cobertes d’una neu que no podia fondre’s i sobre uns camps de flors que no moririen. Abans, però, de l’execució havia d’acabar la seva última obra, així que es disposà a tenyir de rosa un núvol, després afegí unes lleus arrugues a la superfície de l’aigua ... però Wang Fô ja treballava amb els peus mullats dins el seu propi mar. Una embarcació l’esperava i hi pujà amb l’ajuda del seu deixeble que li digué: “Mestre, anem-nos-en al país de més enllà de les ones”. Llavors tots dos s’allunyaren mentre els criats i el propi emperador - incapaços de perdre’s a l’interior d’una pintura - no van poder seguir-los.
Tenim davant nosaltres un exercici impecable de transparència i de comunió amb l’entorn. La fidelitat d’una transmissió que permet arribar, com a Wang Fô, fins al país de més enllà de les ones. Uns instants detinguts són entre vases i els benefactors som nosaltres que tenim la possibilitat de gaudir novament de la mostra pictòrica que ens ofereix Catalina Salas. En els mars interiors s’ofeguen els qui volen posseir. Els bons mestres fan com ella que va a viure a fora i per això es troba arreu. Acompanyar-la és tot un privilegi.

Aina Ferrer Torrens
poeta


Un texto de Tito Cittadini da la clave "Con el sentido no se ve más alIá de lo agradable, de lo ameno. Con el sentimiento se descubre lo hondo, lo que es vital en una obra de arte, lo que le da categoría de tal “La pintura de CATALINA SALAS, responde a ese sentimiento recio, en linea -con los grandes interpretes del paisaje español (Regoyos, Anglada Camarasa, Sanvisens, Rusifiol, Evaristo Valle): idéntica luminosidad, idéntica fusión amorosa. Ah! esta la Mallorca natal en sus oasis de verdor y en su mar azulísimo... La exposición nos va llevando mágicamente a través de la primavera de Sóller, el otoño de los jardines de Raxa, las calas de fuego, los almendros, los olivos, las barcas, los crisantemos, la efusión y la sequedad, la materia prima y su alma secreta...

Jose M. Bermejo
Crftico de arte
Diario Ya. 2 de Mayo 1987, Madrid


La obra pictórica de Catalina Salas, expuesta a lo largo de la última decada en diversas ocasiones, ha ido evolucionando sin perder su referencia más evidente. La luz del Mediterráneo, que ya se percibe con claridad en sus primeras composiciones, se mantiene a lo largo de toda su producción causando en el espectador una fuerte sensación, provocada por la luminosidad que crea un efecto de distanciamiento con el objeto reproducido, que se presenta abocetado, con contomos imprecisos. No importa la remática-paisaje, retrato, escenas de costumbres- a la hora de dejarse invadir por esta claridad envolvente, que tanto atrajo a ilustres precedentes y que situa a la artista en un entomo propio en el que se siente cómoda.
En realidad a la pintora, ensimismada con su descubrimiento, cualquier motivo le sirve para trasmitir esta sensación, dando a objetos y figuras un significado secundario frente a la poderosa presencia del protagonista intangible.

Marina Cano Cuesta
Conservadora del Museo Ltizaro Galdiano Madrid, Junio 1992


EL DO DE LA LLUM

La contemplació de l’obra de Catalina Salas ens suggereix una reinterpretació molt singular i gratament personal d’alguns aspectes de l’impressionisme, sempre amb un accent càlid i poètic que ens remet força a la fragmentació del color de Monet -el més poètic dels impressionistes, no cal dir-ho- i a la llum fràgil i els efectes vibrants de Renoir, per anomenar les influències més directes que hom pot percebre.

Cal recordar, emperò, que aquest estil que va rompre amb els esquemes de la pintura tradicional i que va suposar l’inici d’un art pictòric concebut com una manera diferent de mirar, de contemplar la naturalesa, d’unir la visió i la llum, de representar el paisatge amb les seves variacions atmosfèriques -la Catedral de Rouen de Monet, per exemple-, té els seus antecedents en els paisatges anglesos de Constable i Turner, així com en la pintura de Leonardo, Ticià, Velázquez, Rembrandt..., introductors d’alguns punts de la tècnica i dels objectius de l’escola impressionista.

Ens trobam, aleshores, davant un especial domini de la llum i del color, de les ombres i dels moviments, de les emocions i dels sentiments. Art i vida es fonen per crear un modus vivendi fet a la mesura d’una artista dedicada en cos i ànima a la pintura, sotmesa al poder de la creació amb tota aquesta càrrega de goig i neguit, de passió i desencís, de triomf i pèrdua, que a la força s’ha de trobar al bell mig de qualsevol expressió dels sentits, dels instints, de les il•luminacions i de les foscors de l’ànima.

Dispersant la temàtica d’aquesta obra concebuda com un tot que uneix l’autora amb els motius quotidians, els records evanescents d’un passat i d’un present a l’encalç de la memòria i la sensibilitat, entre les marines, els retrats, les panoràmiques, els bodegons, trobam codonys, alfàbies, gira-sols, garbes, copinyes, peixos, crisantems, botelles, llibres, terrats, arengades...,trobam la garba, que s’ensenyoreix del camp i descansa sota la refulgència dels raigs impetuosos, feixucs, brillants; les alfàbies, que contenen l’absència o esclaten amb la força de les flors i l’expressió dels colors; les teulades i els terrats, testimonis tothora del pas de les estacions, de la roda del temps, dels misteri de la nit, del fulgor del cel, del fred, de la boira, de la pluja...; l’arena, l’escuma, l’aigua, que ens impregnen de sal i de mar, de pau i de vida.

És, l’obra de Catalina Salas, una pintura davant la qual hom no pot restar indiferent, perquè ens glapeix l’esclat imponent de la nostra llum illenca, ens envaeix la força abassegadora dels colors resplendents, glatidors, vius, de la nostra mar blava, verda, blanca; perquè ens provoca sempre les sensacions que desprèn tota creació formada i bastida a través de la sensibilitat i el talent innats. Les seves teles reflexen un instint privilegiat, un do que malda per apropar-nos a una serena contemplació de la vida, a una apassionada visió del món.

Així la dansa dels colors sobre la tela, el ritual de l’oli definint la geometria de les formes, la lírica del entiment amorosint la pintura, el llenguatge de les passions, la transparència de les virtuts...

És en la llum -la llum d’aquests quadres-, per tant, on es troba la veritat, i amb aquesta veritat s’arriba a la plenitud, a la certesa de la pinzellada rigorosa i exemplar, a l’essència del color que ens inunda de sentiments i ens desborda d’emocions. La realitat se’ns transmet a través dels ulls romàntics i captivadors de l’artista, amb una mirada sensible i alhora contundent.

En la llum es troba la bellesa: una bellesa que guarda el record de les coses més sibil•lines i l’evocació de les influències, tant artístiques com personals, que han guiat el pas ferm i segur de Catalina Salas pels viaranys d’una exigència i d’una perfecció contínues.
Aristòtil deia que l’art és un tipus de coneixement superior a l’experiència, però en el cas de Catalina Salas podem afirmar, sense por d’incórrer en fals testimoni, que la pintura i la vida -o viceversa- es troben al mateix nivell, són parts inseparables d’una mateixa cosa, l’essència d’un objectiu tan transparent com digne: l’existència artística.

Pere Joan Martorell
Lloseta, abril de 2002


Expone CATALINA SALAS una colección de pintura, panoramas mallorquines, con pinceladas, formas y colores, cargados de fuerza y sentimientos...

"EL Punto", 24- 3- 87
Madrid, Periodico semanaL de Las artes


LA PERMANÈNCIA DE L’INSTANT

Quan l’artista agafa amb la seva mà un pinzell i es disposa a omplir la tela en blanc és perquè algun poderós motiu reclama existir per sobre dels límits de la realitat que li és pròpia. Així la cadència en verds i ocres d’un bosc o les tonalitats dels colors que naveguen la superfície de les aigües en un matí d’estiu, poden contenir un impuls d’atracció tan gran que acabin per fer “seu” a qui els contempla. Per un moment es confonen els límits i sembla que neixi un nou espai en què
el món exterior passa a tenir consistència humana i l’ésser, desposseït, es transforma en un bocí de natura més. Potser sigui aquesta la primera passa en el procés creatiu. Una vibració d’intensitat que s’insereix en l’ànima de l’individu i que el fa anar més enllà, a la recerca del llenguatge que permeti la transcendència del que ha experimentat. Així comença un camí que moltes vegades és de necessitat, fins i tot d’urgència, perquè l’emoció és un magma incandescent en mans
del pintor, del músic, de l’escultor... i necessita d’un ordre per prendre forma i habitar-se de bellesa. Serà a través del treball, del perseverant camí d’ofici que tengui lloc la culminació en art del que els sentits han captat.
Deixem reposar, ara, els ulls davant de la pintura de Catalina Salas i donem temps perquè s’omplin els nostres espais interiors. Aturem les presses - cosa tan necessària avui dia – per viure en la cadència dels seus quadres i no donem res per vist ni per sabut. Possiblement així estarem preparats per descobrir el que ja no veiem de tant tenir-ho a prop. És una de les propostes de la seva pintura: els motius quotidians. Les flors, les fruites, transiten contundents el cicle de la natura.
De la fecunditat diluïda, quasi liquada, d’una poncella fins a l’opulència del raïm que podem sentir entre les mans, el tast a punt, els grans, les rodoneses. Però l’exuberància pot créixer també de la caiguda de les fulles, una a una, són tantes ... desfetes com una pluja de la branca. Llavors l’incendi de matisos és per confluència, a mig camí entre la presència i l’evaporació. No fa falta anar-se’n lluny, en la proximitat podem reconèixer l’horitzó que batega i l’estona d’admirar-lo és fer el més necessari dels viatges. No en va deia Borges << a mesura que passen els anys, he observat que la bellesa com la felicitat és freqüent. No passa un dia en què no estiguem, un moment, en el paradís >>. Catalina Salas ens obre la porta per poder seguir el rastre desapercebut. Petites coses de la vida o de la natura que amb el seu mestratge esdevenen tresors perquè sap obrir-los amb una esplèndida claror de tonalitats. L’acte de presència damunt la tela és
sempre a punt de capturar el món i oferir-lo a la mirada.
Però pintar no només és complaure, és investigar, interrogar el procés i els motius que el temps canvia així com modifica també la disposició per captar-los. És en aquest procés que la recerca esdevé estil i la tècnica es converteix en un exercici de tensió al servei de l’obra per transmetre el raig d’una realitat i fer-la perdurable. Cada producció és l’univers d’un instant i és en l’efímer que podem trobar la raó de la permanència. L’hàlit que passa és l’hàlit que dura i en aquest continu hi nia l’existència en un batec més de fugacitat. Observem la producció de Catalina Salas com les possibilitats de la llum del dies que ens fugen. Suavíssims els núvols són veles que s’inflen a la volta del color fins que el cel esdevé un bressol de calmes. L’aigua de la marina té horitzons submergits capaços d’inundar els ulls que els segueixen. De tant en tant, també convé enlairar-se en una panoràmica, fer-nos petits per anar més lluny i així tenir consciència del món des d’una altra altura. En qualsevol cas, tenim la seguretat d’una mà hàbil que ens guia en el trajecte d’un paisatge que fixa contra el temps.
Hi ha un conte de Marguerite Yourcenar titulat << Com es va salvar Wang Fô >> i és la història d’un pintor xinès condemnat a mort per l’emperador. La perfecció a què arribava era tal que el poderós monarca preferia el regne de les seves pintures als seus propis dominis ja que tot el que pintava semblava cobrar vida. Només Wang Fô regnava en pau sobre les valls cobertes d’una neu que no podia fondre’s i sobre uns camps de flors que no moririen. Abans, però, de l’execució havia d’acabar la seva última obra, així que es disposà a tenyir de rosa un núvol, després afegí unes lleus arrugues a la superfície de l’aigua ... però Wang Fô ja treballava amb els peus mullats dins el seu propi mar. Una embarcació l’esperava i hi pujà amb l’ajuda del seu deixeble que li digué: “Mestre, anem-nos-en al país de més enllà de les ones”. Llavors tots dos s’allunyaren mentre els criats i el propi emperador - incapaços de perdre’s a l’interior d’una pintura - no van poder seguir-los.
Tenim davant nosaltres un exercici impecable de transparència i de comunió amb l’entorn. La fidelitat d’una transmissió que permet arribar, com a Wang Fô, fins al país de més enllà de les ones. Uns instants detinguts són entre vases i els benefactors som nosaltres que tenim la possibilitat de gaudir novament de la mostra pictòrica que ens ofereix Catalina Salas. En els mars interiors s’ofeguen els qui volen posseir. Els bons mestres fan com ella que va a viure a fora i per això es troba arreu. Acompanyar-la és tot un privilegi.

Aina Ferrer Torrens, poeta